NINGÚ - Instal·lació 2002
INSTAL·LACIÓ | Ningú 2002
Fa quatre dies. El món tardocapitalista —sovint anomenat postmodern—, ha culminat l’obra uniformitzadora de la Revolució Industrial, i l’angoixa senyoreja les urbs finiseculars. La tauromàquia dels carrers comprèn corrues d’individus que van i venen, compren i mengen, entren i surten, treballen i estimen, i es fan estimar...
La indiferència pilota la nau món, i d’aquí que el clam per la diferència, per petita que sigui, sigui el crit estrella del segle XXI. En efecte: malgrat que tots i totes hem esdevingut iguals —clons!—, ara com ara demanem un punt d’originalitat pròpia, per mor de no desaparèixer en el marasme global.
I la instal·lació NINGÚ, de l’artista gironina Clara Gassiot, parla d’aquesta angoixa, i d’aquest clam. O, més ben dit, n’és una conseqüència. Una paret blanca i 200 ninots de resina, 200 ningús d’un pam d’alçària, a primer cop d’ull tots iguals, blavissos, amb posat amatent, potser de captaire... I no és casualitat que NINGÚ provingui del llatí NEC UNUS, és a dir, ‘no un’. O sigui que, vet-ho aquí, al món d’avui dia, o tots hi juguem, o ningú, però no pas un de sol.
Tanmateix, a mig camí entre el demiürg i la crítica social, Clara Gassiot puja un graó més de la reflexió. Cada ninot —metàfora de cada ésser humà— és idèntic a l’anterior, sempre si se’l sotja des de lluny. A mida que ens hi apropem, però, les diferències afloren, com per art de màgia. Un plec aquí, un dit menys crispat allí, un ull més obert que l’altre. I d’aquesta manera arribem al moll de l’os de la instal·lació: és acostant-nos que ens esbandim l’angoixa de la clonació indiferent; és arran dels altres, que nosaltres ens endevinem únics.
Preguntem-nos-ho, de bracet amb Clara Gassiot: que hi ha algú?
Adrià Pujol Cruells
Fa quatre dies. El món tardocapitalista —sovint anomenat postmodern—, ha culminat l’obra uniformitzadora de la Revolució Industrial, i l’angoixa senyoreja les urbs finiseculars. La tauromàquia dels carrers comprèn corrues d’individus que van i venen, compren i mengen, entren i surten, treballen i estimen, i es fan estimar...
La indiferència pilota la nau món, i d’aquí que el clam per la diferència, per petita que sigui, sigui el crit estrella del segle XXI. En efecte: malgrat que tots i totes hem esdevingut iguals —clons!—, ara com ara demanem un punt d’originalitat pròpia, per mor de no desaparèixer en el marasme global.
I la instal·lació NINGÚ, de l’artista gironina Clara Gassiot, parla d’aquesta angoixa, i d’aquest clam. O, més ben dit, n’és una conseqüència. Una paret blanca i 200 ninots de resina, 200 ningús d’un pam d’alçària, a primer cop d’ull tots iguals, blavissos, amb posat amatent, potser de captaire... I no és casualitat que NINGÚ provingui del llatí NEC UNUS, és a dir, ‘no un’. O sigui que, vet-ho aquí, al món d’avui dia, o tots hi juguem, o ningú, però no pas un de sol.
Tanmateix, a mig camí entre el demiürg i la crítica social, Clara Gassiot puja un graó més de la reflexió. Cada ninot —metàfora de cada ésser humà— és idèntic a l’anterior, sempre si se’l sotja des de lluny. A mida que ens hi apropem, però, les diferències afloren, com per art de màgia. Un plec aquí, un dit menys crispat allí, un ull més obert que l’altre. I d’aquesta manera arribem al moll de l’os de la instal·lació: és acostant-nos que ens esbandim l’angoixa de la clonació indiferent; és arran dels altres, que nosaltres ens endevinem únics.
Preguntem-nos-ho, de bracet amb Clara Gassiot: que hi ha algú?
Adrià Pujol Cruells
